L’aposta perfecta 2007. Mark Rydel

Tres històries paral.leles que es tornen a relacionar entre si i amb el món del joc i de les apostes.

L’inici de la película és clau: Tots cobdiciem millors condicions de vida, més qualitat de vida, més amor, més diners, més reconeixements, més estima

Però sense gens de cura, i un excès de cobdicia, el desitg d’aconseguir el nostre somni, la nostra meta, pot esdevindre la nostra desgràcia i se’ns pot girar en contra.

Les conseqüències de les tres històries, doncs, esdevenen nefastes pels seus protagonistes. Els uns busquen reconeixement i èxit fora de casa sense veure que la inspiració pot vindre des de dins mateix i descuiden el seu propi entorn més preuat; altres eludeixen les seves responsabilitats i traslladen les seves manques de gestió de les seves mesquineses (deutes d’apostes) a terceres persones estimades a qui carreguen el pes de la seva sort i els fan lluitar per ells amb el pes de la culpabilitat i la manipulació de l’estima…

Al final la conclusió podria ser una de les perles d’aprenentatge per a tots que ens va deixar l’Emilio Duró el dia 25 a Vilafranca, “Pren la responsabilitat de la teva vida. Davant d’un problema preguntat ¿Qué puc fer? No busquem culpables ni justificacions”

 

Intacto, la primera pel·lícula del nostre bloc

És la primera película escollida a comentar en aquest blog que busca presentar i fer tertúlia al voltant de pel·lícules relacionades amb la sort, les oportunitats, els casinos, els trèvols de 4 fulles, les apostes i tot allò que tingui relació amb el món de l’atzar i de la bona sort i també amb les actituds per a procurar-nos-la.

Intacto és una pel·lícula espanyola del director i guionista Juan Carlos Fresnadillo que, mitjançant el món dels jocs de casino i les apostes extremes i “el mirall” que ens fem els uns dels altres ens duu a meditar sobre la sort i també sobre si el destí de cadascú està ja escrit o si, en canvi, el camí i l’actitud i la mirada que escollim en el nostre dia a dia, ens pot fer veure i viure la vida d’una o altra manera independentment de “allò que ja estava escrit”; podem cadascú de nosaltres canviar el nostre destí? –

A modus d’exemple, destaco el moment en què l’actriu Mònica López, en el seu paper de Sara, pensa gràcies a l’experiència que va vivint en el film, com ella podria haver canviat el seu destí i el de la seva família, si hagués estat valenta i hagués dit en el moment precís el q tenia “in mente” abans del fatal accident –

Pero Fresnadillo, a més, i paral·lelament, ens presenta uns jocs extrems i unes apostes clandestines on la sort de l’individu depèn de l’atzar en la ruleta russa; d’una libèl·lula; d’uns daus; d’una butlleta premiada a la loteria; de Déu (a ulls del torero); d’una col·lecció més o menys extensa de fotografies de persones tenen “molta sort a la vida”, als ulls i percepció de qui cobdicien i posseeixen i creuen controlar i tindre “la sort” dels personatges de les imatges a modus de fetitxe; de la manipulació i de “condicionar” la sort…

Una dualitat en el tractament de la sort per a fer-nos reflexionar, una dualitat, com el cúmul de dualitats de la vida mateixa

A mi m’ha agradat i meravellat especialment anar descobrint els cercles que es tanquen, les “causalitats”, les respostes que uns i altres personatges es van donant de les respectives vides i interrogants i ferides obertes de les seves existències a través de la relació i els esdeveniments entre ells i els paral·lelismes.

M’ha semblat sublim i em ve de gust esmentar per la intensitat de les imatges i pel suspens i per l’acceleració i l’adrenalina de l’escena, l’aposta que té lloc en el bosc

La “sort”, doncs, pot canviar amb un simple gest, o mirada, o unes paraules, o una actitud: som amos del nostre destí

En el joc, com en la vida, si no jugues, no hi ha opció ni de guanyar ni de perdre.